Al convent dels caputxins on m’allotjava hi havia convidats gairebé a cada àpat. Solien ser altres religiosos que venien de pas, pelegrins i turistes italians i companys de les altres congregacions catòliques. Algú que venia a fer un retir en aquell hort d’oliveres i magraners o que bé volia pujar a la terrassa per veure Sió.
No recordo qui eren aquella vegada els convidats ni com va sortir la conversa. Jo m’asseia, com gairebé sempre, al costat del pare Y., que en cert punt del diàleg va afirmar que era turc. Aquella asseveració em va sobtar. Feia poc m’havia compartit com havia estat de colpidor descobrir, a quaranta anys, que la seva família era secretament armènia.
Si jo m’havia presentat com a català i no pas espanyol a tants seminaristes de l’Àfrica oriental, a alguns dels quals ja els costava prou distingir l’espanyol de l’italià i es pensaven que això de Catalunya era com les tribus del seu país, amb més motiu el pare Y. havia de presentar-se com a armeni davant aquells europeus devots. S’havia criat ortodox, a casa els pares parlaven kurd entre ells i feien escarafalls si jugava amb nens turcs, per molt que aquesta fos la llengua que li havien transmès. Al meu astorament respongué de manera clara i plena de la seva sornegueria, en anglès:
I said I was Turkish, I didn’t say I was a Turk.
En anglès i no pas en el castellà que fèiem servir per comunicar-nos, perquè la distinció existent entre Turkish i Turk (podríem dir allò que posa al DNI i la pertinença a un grup humà) no es pot replicar en les llengües romàniques. Així i tot, en anglès, la creació d’aquestes oposicions és imperfecta (Turk, no té res a veure, morfològicament, amb Spaniard i encara menys Frenchman) i no és aplicable a totes les nacions (com ara Itàlia).
Si el pare Y. era conscient d’aquesta distinció en anglès, ignorada per mi i tanta altra gent que més o menys el xampurregem per aquestes contrades, suposo que es devia al fet que, com acabava d’afirmar, era turc i la seva llengua materna, en tant que aglutinant, es prestava amb facilitat a regularitzar aquestes distincions. La sentència que va pronunciar en anglès, en turc quedaria més o menys així:
Türkiye’liyim dedim, Türküm demedim.
Türkiye’li significa simplement “de Turquia” mentre que no cal traduir Türk. Tot i que les minories ètniques i lingüístiques d’Anatòlia van quedar molt delmades després de la constitució de la República de Turquia el 1923, exceptuant els kurds, la distinció entre aquests dos termes encara és operativa, com va demostrar el pare Y.
Per tant, si mai els catalans ens trobem seguint els passos de Roger de Flor al Natolí i un grup de turcoples ens demana d’on venim, tenim, a l’engròs, dues respostes possibles, amb sengles potencials variacions i combinacions:
Biz Hispanya'lıyız, ama İspanyol değiliz.
Biz Katalonya'lıyız. Biz Katalanız.
És a dir, resumint, que som d’Espanya, però que no som espanyols o bé que som de Catalunya i que som catalans.
I això, com ho diríem en anglès? A diferència de les nacions europees del continent, el món anglosaxó equipara la nació amb la ciutadania en oposició amb l’adscripció ètnica, d’una manera més subtil que el turc. Mentre que l’arrel de Türkiye, Türkiye’li és la del grup ètnic Türk, el gentilici de les nacions sobiranes anglosaxones prové de termes purament geogràfics: Britain, Canada, America, New Zeland, Australia. D’aquesta manera la llengua anglesa supera les dificultats que té en la formació d’aquests gentilicis i amb aquest enginy cadascun d’aquests països amaga l’imperialisme blanc anglosaxó rere el que es presenta com a normalitat. Són British tant els English com els Welsh i els Afro-Caribbean que viuen a Londres i són American tant els Hispanic com els Italian com els White Anglo-Saxon Protestant.
Havent après la lliçó, doncs, vaig somriure al pare Y. i li vaig dir:
So from now on, I am going to say that I am Spanish, but not a Spaniard.
Fixem-nos en la natura adjectiva de Spanish i la substantiva de Spaniard i Catalan, cosa que els dona molta més contundència i una ontologia pròpia. I am a Catalan, va dir Pau Casals a l’ONU, mentre que Tarradellas, havent tornat de l’exili, va exclamar ciutadans de Catalunya. El subtext és ben diferent: la primera obria un discurs que exaltava el passat, mentre que la segona obria un encàrrec de govern ciutadà, inclusiu i mirava cap al futur. En la primera, es dibuixava els catalans com una minoria nacional plena d’atributs, però sotmesa a Espanya. Per contra, l’horitzó integrador de la segona només podia arribar a la plenitud mitjançant el desplegament d’una autonomia real.
Torno al punt de partida, la conversa al convent. Per saber què cal respondre, s’ha d’estar atent a la pregunta, que sol ser d’on ets, where are you from, en turc, nerelisin, que tot i el compactament, significa exactament el mateix que les altres dues. Malgrat les elucubracions exposades fins al moment, si volem palesar la nostra catalanitat a l’interlocutor, continua havent-hi només dues possibilitats, que deixo en anglès i turc:
a) De Catalunya / I am from Catalonia / Katalonya’lıyım.
b) D’Espanya / I am from Spain / Hispanya’lıyım i afegir-hi un matís com ara però soc català / but i am a Catalan/ ama Katalanım.
Si triem la primera opció, que és la preferida dels patriotes nostrats (menys d’uns que es veu que són de cert partit independentista i en una trobada internacional es van presentar dient que eren d’Espanyassa), potser confon l’interlocutor i al final ha d’anar acompanyada d’una nota d’aclariment que es pot tornar en un monòleg llarguíssim de catecisme catalanista.
Respecte de la segona opció, que segurament tampoc ens deslliura d’haver de donar explicacions, potser sembla la més ajustada a la realitat. Quan ens demanen d’on venim, el que ens pregunten és pel país, per l’estat sobirà, cosa que Catalunya no és. Més o menys tothom sap on és Espanya i, una vegada situat l’interlocutor al mapamundi, podem procedir als detalls.
Així i tot, malgrat l’aparent neutralitat d’aquesta segona opció, en una Europa cada vegada més amant dels nacionalismes ètnics, aquesta resposta, pronunciada avui, porta implícita una catalanitat excloent. Sí, és cert que en la definició legal vigent de català s’aigualeix el que ens defineix com a poble i que un desdoblament del tipus Türkiye’li/Türk potser ajudaria a preservar-la, però forçar aquest canvi implicaria erigir un mur insalvable entre qui hi ha a dins i a fora de la comunitat que només ens podria perjudicar. En el fons, si els anglosaxons i els turcs es poden permetre aquestes distincions és perquè són nacions imperials. Torno als britànics: hi ha English, Welsh i Afro-Caribbean, però tots són British i tenen com a llengua comuna l’anglès, igual que el pare Y., tot i que no era Turkish, la llengua que va rebre a casa fou el turc, com altres turcs que he conegut d’origen grec, zaza o kurd.
En conseqüència, si apliquem aquesta distinció a Catalunya, sense uns mecanismes que converteixin tothom en català (és a dir, que s’expressi almenys en la meitat d’interaccions en català i se senti identificat amb els nostres símbols, siguin quins siguin), l’única cosa que consolidem és el multiculturalisme sota el paraigua imperial espanyol, com ja es comença a perfilar i a observar en els estudis sociològics més recents (em refereixo en les tendències polítiques i els usos lingüístics de les franges d’edat amb més immigració, com ara l’EULP).
Cal seguir Tarradellas i, malgrat les desfetes post-2017, lluitar perquè tothom sigui ciutadà de Catalunya, cosa que, com he dit, només es pot aconseguir amb una autonomia real, és a dir, la independència. Això significa crear aquests ciutadans, que per començar només en tenen els estats sobirans, i que només es poden formar, com han fet tots els països europeus, fent que la llengua del país sigui l’única llengua oficial, d’escolarització i d’identificació. Fora bilingüismes discursius i legals, fora això que uns immigrants tinguin més drets que uns altres. El futur no es pot preveure i poc s’imaginaven com anirien les coses quan es va aprovar la Llei de Normalització Lingüística, però una cosa serà sempre certa: la llengua de Catalunya és el català i, per tant, aquesta ha de ser l’única llengua oficial. La defensa d’aquest programa, si no és massa tard, és el primer pas cap a la sobirania mental. Després ja vindrà tota la resta, que la Història és lenta. Mentrestant diem, com jo deia abans d’aquella conversa del pare Y.:
I am from Catalonia.
(I així acabo aquesta sèrie de tres articles sobre Catalunya.)